Quan créixer significa aprendre que sí que mereixes ser estimat
Darrere de moltes històries d’adopció hi ha una pèrdua que sovint la societat prefereix no veure. Reconèixer el dol, les ferides del trauma primerenc i la necessitat de reconnectar amb les pròpies arrels és imprescindible per entendre per què alguns infants i adolescents han de fer un camí més llarg per arribar a una certesa que els altres donen per descomptada: que són dignes d’amor, de suport i de pertinença.
Hi ha ferides que es veuen i ferides que no. Les primeres desperten complicitat, atenció i recursos. Les segones sovint passen desapercebudes, malgrat que poden acompanyar una persona durant tota la vida. En la meva opinió, una de les ferides més invisibles de la nostra societat és el dol associat a l’adopció i a les experiències adverses primerenques que molts infants han viscut abans de trobar una família.
Parlar d’adopció acostuma a despertar imatges d’acollida, oportunitats i esperança. I és cert. Però també és cert que tota adopció comença amb una pèrdua. La pèrdua d’una mare, d’uns vincles inicials, d’una llengua, d’un context cultural o d’unes persones de referència. És una realitat complexa que no desapareix simplement perquè més endavant aparegui una nova família.
Durant molts anys s’ha tendit a explicar l’adopció únicament des de la perspectiva de la reparació. Tanmateix, la reparació no elimina automàticament el dolor. El dol necessita ser reconegut. Necessita paraules. Necessita espais on es pugui expressar sense culpa. La gratitud per la família adoptiva i la tristesa per allò que es va perdre no són sentiments incompatibles. Poden conviure i, de fet, sovint conviuen.
És especialment durant l’adolescència quan moltes d’aquestes qüestions adquireixen una nova dimensió. És l’etapa de les grans preguntes: Qui soc? D’on vinc? A qui m’assemblo? Quin és el meu lloc al món? Per als joves adoptats, aquestes preguntes poden tenir una profunditat especial perquè la construcció de la identitat implica integrar diferents històries, orígens i pertinençes.
Però el repte més gran no sol ser la manca d’informació sobre els orígens. El repte més gran és allò que moltes vegades queda amagat darrere de la pèrdua. Els estudis sobre trauma relacional primerenc mostren que les experiències d’abandonament, negligència o manca de vincles segurs poden deixar una petjada profunda en l’autoestima i en la manera d’entendre's un mateix. Poden generar inseguretat, por a l’abandonament i dificultats per confiar en els altres.
Però el repte més gran no sol ser la manca d’informació sobre els orígens. El repte més gran és allò que moltes vegades queda amagat darrere de la pèrdua.
I aquí apareix una de les ferides més doloroses i menys visibles: la sensació de no ser prou valuós. Alguns infants i adolescents arriben a interioritzar la idea que, si van ser deixats enrere, potser és perquè no eren suficients. És una conclusió injusta, però enormement humana. La pèrdua deixa de ser només un fet biogràfic i es transforma en una interpretació de la pròpia identitat. A poc a poc apareix la creença de ser indigne, de no ser prou important o de no ser mereixedor de suport, afecte i protecció. Aquesta idea apareix de manera explícita en la literatura sobre trauma primerenc quan es descriu el sentiment de desmereixement per ser estimat i la profunda afectació de l’autoestima.
És precisament aquí on la societat acostuma a fallar. Davant d’un infant que presenta dificultats emocionals, problemes relacionals o conductes difícils, sovint es jutja allò que fa sense preguntar-se què hi ha al darrere. Massa vegades es veu el comportament i no el sofriment. Massa vegades es confon una ferida amb un problema de voluntat.
Per això resulta fonamental nodrir vincles segurs. Nodrir no significa sobreprotegir. Significa oferir experiències repetides de confiança, acceptació i reconeixement. Significa ajudar una persona a descobrir que el seu valor no depèn del que va viure ni de les circumstàncies que van envoltar el seu abandonament. Significa transmetre, una vegada i una altra, que és digna d’estima pel simple fet d’existir.
En aquest procés també tenen un paper important les cultures ancestrals i les arrels d’origen. Conèixer la pròpia història cultural no implica viure atrapats en el passat. Al contrari, pot ajudar a construir una identitat més completa. Les llengües, les tradicions i la memòria dels pobles d’origen poden convertir-se en fonts de sentit i de pertinença. Quan una persona pot integrar els seus orígens sense haver de renunciar al seu present, la identitat deixa de viure's com una fractura i es converteix en una síntesi.
Potser per això necessitem parlar més de dol i menys d’èxit. Més de ferides invisibles i menys d’aparences. Més de la complexitat humana i menys dels relats simplificats. Perquè darrere de moltes històries d’adopció hi ha persones que no només han hagut de superar una pèrdua, sinó que han hagut d’aprendre a qüestionar una creença profundament arrelada: que no mereixien ser estimades.
I aquesta és, probablement, la lliçó més important de totes. La reparació no comença quan desapareix el dolor. La reparació comença quan una persona descobreix que la seva història no defineix el seu valor.
Quan entén que la pèrdua no va ser culpa seva. Quan reconeix que no ha de guanyar-se el dret a ser estimada. Quan créixer significa, finalment, aprendre que sí: que mereix ser estimada.